Evaluar competencias

Bon dia a tothom! En l'entrada anterior, varem parlar sobre l'organització de l'aula i les diferents disciplines segons A.Zabala i les competències que s'hi desenvolupen. En aquesta nova entrada d'aquesta setmana parlarem sobre  l'avaluació, un tema,  que no es tan fàcil com pot arribar aparèixer, es una feina bastant complexa, ja que implica partir de situacions-problema que simulin contextos reals i disposar de mitjans d'avaluació específics per a cada un dels components de la competència. En el capítol 11 de, Cómo aprender y enseñar competencias, veurem que l'avaluació no ha de ser un procés de sanció ni de selecció del alumnat, sinó un procés que ha d'estar orientat a avaluar els processos personals de construcció personal del coneixement, on també veurem noves alternatives per poder avaluar els alumnes.

Tradicionalment, l'avaluació tradicional mesura la quantitat d'informació memoritzada pels alumnes, en canvi, el constructivisme , es centra en l'atenció del nivell d'anàlisis, per tant en les capacitats del alumne per classificar comparar  i sistematitzar.

        

Des del meu punt de vista una avaluació ha de servir per ajudar al alumne, a estimularlo, conèixer com aprén o quines són les seves dificultats o les seves millors estratègies d'aprenentatge, millorar el seu procés d'ensenyança, conèixer la convivència d'uns continguts sobre altres o la metodologia utilitzada, o per tot al mateix temps, és a dir, una avaluació ha d'englobar tot el procés d'ensenyança i d'aprenentatge i, no sols els resultats que ha aconseguit l'alumne, això provoca que els nens es preocupin més pels exàmens que per aprendre, i cada cop més a una edat més primerenca.


Com hem vist en entrades anteriors, en el procés d'ensenyança i aprenentatge intervenen diversos elements com:
  1. Les activitats que promou el professorat
  2. Les experiències que realitza l'alumnat 
  3. Els continguts d'aprenentatge 

Com hem vist en entrades anteriors, durant dècades l'escola ha complert la funció de seleccionar als "millors" (numèricament), en el seu camí cap a la universitat, quan no tothom vol o,  pot accedir-hi o directament no ho necessita.Des de la meua perspectiva  anar o no a la universitat, no implica tenir èxit en l'àmbit professional,  clar que ens  pot ajudar a obrir portes durant la vida, però no té el perquè garantir l'èxit.
 Ja des de edats primerenques es porten a terme unes proves periòdiques el que es coneix com exàmens, que consisteixen normalment  en la resposta escrita del coneixement del que es disposa sobre un tema o la resolució d'exercicis i problemes més o menys estandarditzats, per conèixer les possibilitats de cada alumne on es desenvolupa, clarament una funció selectiva.

Les proves de selectivitat universitària condicionen totes les anteriors, se entenen com el vertader contingut d'ensenyança, s'avaluen per mitjà d'una prova escrita, amb un temps limitat i amb un major o menor grau d'estrès, una prova dissenyada que facilita la seva correcció posterior. Deixa  molts de continguts importants sense veure, això vol dir que qualsevol examen redueix l'objectiu del alumne a superar les proves per passar de nivell, sense importar el aprendre realment o no, quan és, en definitiva, lo que interessa saber, i per suposat condiciona al professorat a l'hora d'oferir el contingut

En l'escola tradicional caracteritzada per una funció selectiva  a través d'unes proves periòdiques, els exàmens que es suposa que es un mitjà per adquirir informació sobre els aprenentatges adquirits, passen a convertir-se en la pròpia finalitat de l'ensenyança, condicionant totes les etapes anteriors. L'escola es converteix en una caricatura de si mateixa al convertir-se en una carrera d'obstacles, en que l'important no es el contingut d'aprenentatge, sinó aprovar els exàmens. Però per poder canviar la forma d'avaluar  en el  sistema tradicionalista, primer s'han de modificar altres aspectes com les estratègies  d'aprenentatge, que  consisteixen en la compressió profunda dels corresponents continguts, utilitzant  uns recursos d'aprenentatge consistents en la retenció més o menys mecànica  i a curt termini d'enunciats o models per ser bolcats en els exàmens corresponents i, un cop coneguts els resultats, si aquests són positius oblidar-se ràpidament de la majoria dels coneixements apresos, per això cal implantar el sistema constructivista.Però,  la llarga tradició de les proves escrites i les valoracions quantitatives estàndards, influeixen de forma negativa sobre l'avaluació, impedint la recerca de alternatives que vagin més enllà de l'adquisició d'informació sobre els resultats d'aprenentatge dels alumnes. Es tan fort el pes de la història, que inclús les avaluacions d'àmbit internacional i de prestigi, com les de la OCDE per el informe PISA,estan condicionats per les probes escrites. Quan anava a primària i a secundària, l'avaluació consistia en la mitjana dels examens que havien fet durant el trimestre, en primària es tenia en compte la assistència, l'actitut amb els companys i dins l'aula, el fet de fer els deures, però el major percentatge se'l en portava, sense dubtes, els examens que es realitzaven, normalment, després d'acabar cada tema. En secundària, canvien alguns aspectes en relació a primària, puja el percentatge del valor dels resultats, però es mantenen aspectes com la valoració de  l'assistència, la realització de deures o treballs, però en aquesta etapa aquets últims presenten una gran diferència amb el percentatge que obté el resultat de l'examen.

Segons Neus Sanmartí, una proposta per organitzar l'avaluació és la rúbrica. Una rúbrica es una matriu que explica, per una banda els criteris de realització relacionats amb l'avaluació d'una competència i, de altra banda, els criteris dels resultats correspondents als diferents nivells d'assoliment , concreats en indicadors relacionats específicament amb la tasca d'avaluació. Afirma que no ens tenim que basar amb una nota númeria, sinó fer veure que hi ha darrera aquest nombre.


Per concloure, A. Zabala ens diu la forma d'ensenyar per avaluar les competències:

. Les activitats dirigides a conèixer el procés i els resultats del aprenentatge han de correspondre als mitjans per donar resposta a una situació-problema que es pugui entendre

. Si volem que l'ensenyança formi en competències, les proves d'accés a la universitat també han d'estar basades en competències.

. La informació per a l'avaluació de competències no s'ha de limitar-se al coneixement adquirit en els examens, sinó que ha de ser el resultat de l'observació de les activitats dins l'aula

. Els continguts dels informes han de referir-se  explícitament a les comptències generals

. La valoració dels processos i dels resultats han d'incluir l'avaluació criterial (en funció de les possibilitats reals de cada alumne) a més de la normativa.

 Finalment, per poder resoldre la problemàtica  de l'avaluació del sistema tradicionalista, s'ha d'anar implantant a poc a poc el sistema constructivista, per poder canviar així la metodologia, però sobretot la forma d'avaluar als alumnes, que no  tenguin com a DNI un número.

Vídeo de youtube "Caricaturas sobre la evaluación" 

(vídeo de youtube "Carta de un alumno a un profesor")

                                       

L'organització de l'aula i III competències

           L’organització de l’aula

Bon dia a tothom! En la entrada anterior, vaig parlar de com aprendre i ensenyar competencies. En aquesta nova entrada, d’aquesta setmana, parlare sobre l’organització de l’aula. Un aspecte molt important alhora del rendiment dels alumnes dins l’aula. L’aula és un espai on es passen moltes hores al dia, fonamentalment de treball, de la majoria dels centres educatius. Sol ser un espai ple de taules i cadires i d’un bon repertori d’activitats. He de destacar que el dia 21 de novembre vaig assistir a una ineteressant conferencia, “la otra cara de la LOMCE” del pedagog, Jurjo Torres Santomé (http://jurjotorres.com/) , en la sede de la UIB d’Eivissa. (Entrevista bastant interessant de Jurjo Torres http://www.lasexta.com/videos-online/programas/salvados/noticias/jordi-evole-entrevista-jurjo-torres-catedratico-didactica-organizacion-escolar_2013020300087.html)

(Imatge de google "organització del aula")

En l’entrada anterior, varem veure la composició del currículum escolar, que està basat en competències i aquestes en disciplines. A. Zabala, fa la següent distinció entre les diferents disciplines de les competències:

-Disciplinars: són les nocions que expressen  coneixements, habilitats i actituds que consideren les mínimes necessaries de cada camp disciplinar perquè els estudiants desenvolupin de manera eficaç en diferents contextos i situacions al llarg de la vida, a l’escola tradicional es basa en tractar una única àrea de coneixement a cada assignatura, poguent-se tractar més d’una àrea de coneixement a l’hora

-Interdisciplinar: altres àrees de coneixement depenent de una o més disciplines

-metadisciplinar: àrees que no estàn sustentades  per cap disciplina acadèmica, el que podem denominar projecte globalitzador

Segons A.Zabala, l’escola és aquella institució que ha de participar en el desenvolupament de les persones en l’ambit social, profesional, interpersonal e personal

-L’àmbit social: dins aquesta competencia, ens permet apreciar com bona part dels seus components tenen un suport  de qualsevol saber científic i altres no.

-L’àmbit interpersonal: aquesta és fonamental metadisciplinar. No disposa de cap suport científic per a la seva comprensió, com per a conceptes de relació i vida positiva, la cooperació, la participació, la tolerància i la solidaritat, però altres si necessiten el suport disciplinar e interdisciplinar

-L´àmbit personal: és necessari el domini de molts de aspectes perquè el suport teòric és molt dèbil o no existeix, como es el cas de les idees de responsabilitat, capacitat crítica, autonomía, cooperació i llibertat

-L’àmbit professional: si analitzem l’àmbit professional, que són necessaris els coneixements i el domini de moltes habilitats i actituds que no són objecte d’estudi, com es el cas de conceptes de forma responsable i flexible o de manera que li permeti satisfer les seves motivacions. Però dins d’aquest àmbit, els seus components poden disposar de disciplines molt precises que les sustentin.

Hem de dominar tots aquests àmbits per ser uns bons competents. En resum, la majoria dels components que no són estudiats de manera cientítica són de caràcter procedimental, com per exemple el treball en equip i actitudinal, com són els valors del respecte, la tolerància, la solidaritat… Que tots són importants per crear un bon currículum

Ara parlaré sobre l’organització de l’aula, la llei de les tres unitats que es reflecteix l’escola tradicional: espai, temps i l’organització social.

L’organització de l’aula dependrà de l’opció pedagògica que adoptem.

En la pedagogia tradicional o “conductista”, el professor és considerat omnipotent, és a dir, ell ho ha de saber tot, ha de ser com una enciclopèdia, un fet impossible en tots els seus sentits, el professor és una persona amb estudis però no té el perquè saber-ho tot i, té tot el dret equivocar-se com qualsevol altra persona, perquè ningú és perfecte, encara que es vulgui pretendre. En la metodologia tradicional, es el centre d’atenció del alumne, per això, la distribució de totes les taules dins l’aula estan situades paral.lelament les unes amb les altres enmig d’un passadís, tot esta mirant en direcció a la pizarra, i el professor, antigament tenia un petit esglaó o un tipus de plataforma, perquè expliqués el temari i a més era un símbol de poder i obedència . És una forma lineal entre el docent i l’alumne. El professor enseña el contingut o coneixement i l’alumne repeteix el contingut de la mateixa forma que l’hi ha ensenyat el professor. Personalment, vaig tenir l’experència de repetir el  primer curs  de batchillerat, aquest fet em va demostrar que la metodologia de la classe, indenpendentment, del professor, que siga es exactament la mateixa forma, els mateixos continguts i el mateix mètode de transmetre els coneixements. Moltes vegades, no trobava el sentit d’assistir a classe perquè tenia els apunts, resums i les mateixes activitats i a més fetes.

El mètode constructivista, el coneixement no sols es condueix, sino que es cerca  construir o es “construeix” a partir dels sabers previs del alumne. El constructivisme no únicament avalua un saber sino que avalua els processos realitzats per l’alumne per obtenir un saber o coneixement.

L’espai i el temps són dos aspectes molt importants. Normalment, l’espai es l’aula “només s’aprèn a l’aula”. Això no acaba de ser cert, ja que hi ha molts d’espais. Per tot això, el professor ha de portar a la pràctica que l’alumne tingui implicació de forma directa amb la realitat i no la realitat de quatre parets de l’aula. El temps d’una àrea de coneixement té una durada d’una hora, amb una hora no es suficient per al professor i a més com está articulat l’horari, una àrea darrera l’altra, això provoca una massificasió de diferents tipus d’informació, durant una jornada de sis hores amb un descans de ‘30 minuts.

L’organització de continguts és tenen que organitzar, al voltant, del temari utilizant diferents fonts d’informació, no sols el llibre de text. No cal eliminar el llibre de text, desde el meu punt de vista, sino utilitzar aquest no com a única visió de la realitat, utiltzar les Tic, projectes o activitats  creatives, depenen del els alumnes.

Per finalitzar, degut a les circunstàncies d’avui dia, es molt complicat aplicar un sistema del tot constructivista, però a poc a poc es pot arribar aconseguir implantar com a sistema d'aprenentatge. Com bé diu Jurjo Torres, un sistema educatiu, s'ha de dotar de confiança a alumnat amb les seves capacitats i habilitats.

(Vídeo d'una conferència de Jurjo Torres)